Per comprendre que és el coronavirus primer hem d'entendre què és un virus. Un virus és un agent infecciós que no pot sobreviure sense infectar un organisme hoste, de manera que, en general, no se’l considera un ens viu. La gran majoria dels virus tenen una mida submicroscòpica, és a dir, no són visibles ni tan sols mitjançant un microscopi òptic. De fet, són molt més petits que un bacteri, de l'ordre d'entre unes desenes i uns pocs centenars de nanòmetres (una milionèsima part d'un mil·límetre). Es coneixen unes milers d’espècies diferents de virus, encara que s'estima que hi ha centenars de milions, dels quals es componen, bàsicament, de material genètic, ADN o ARN, i d'una estructura proteica que el recobreix anomenada càpsida. La forma que presenta aquesta càpsida és clau per a la distinció morfològica entre diferents tipus de virus (amb càpsida helicoïdal, amb càpsida icosaèdrica o complexos). A més, algunes espècies també presenten un embolcall compost per una membrana de lípids amb proteïnes inserides en la mateixa.
Els virus es reprodueixen mitjançant la infecció a altres organismes com bacteris, fongs, plantes o animals. Un cop a l'interior de les cèl·lules d'aquests organismes vius, els virus són capaços d'utilitzar les diferents eines cel·lulars de l'hoste per replicar-se ells mateixos i així poder infectar més cèl·lules i organismes.
Què és el SARS-CoV-2?
El SARS-CoV-2 té una mida d'uns 100 nanòmetres i el seu material genètic o genoma consisteix en una cadena simple d'ARN. La seva càpsida està embolicada per una membrana de lípids amb diverses proteïnes inserides en ella, entre les quals es troba la proteïna S que forma les espícules tan característiques d'aquest virus i que li servirà com a salconduit per poder infectar cèl·lules humanes i d'altres animals.
El SARS-CoV-2 forma part de la família de virus Coronaviridae, més conegut com coronavirus, els quals reben aquest nom per la seva peculiar morfologia en forma de corona que se'ls distingeix a l'observar-los amb microscòpia electrònica. Aquesta família de virus causa quadres respiratoris, gastrointestinals, hepàtics i neurològics en diferents espècies d'animals i en humans. Tot i que s'han descrit prop de 40 espècies diferents de coronavirus, set de les quals se sap que són capaços d'infectar a humans, només tres han estat capaços de generar grans epidèmies. Una malaltia epidèmica és aquella malaltia en la qual el nombre d'afectats és molt superior a l'esperat en una població específica durant un temps determinat. La primera d'aquestes epidèmies va ser causada pel virus SARS-CoV i va sorgir al sud de la Xina a l'any 2002. El seu nom es compon, primerament, pel terme SARS, acrònim de la síndrome que causa en humans (síndrome respiratòria aguda greu, en les seves sigles en anglès, Severe Acute Respiratory Syndrome). Seguidament, es fa servir la paraula CoV per definir que forma part de la família dels coronavirus. La segona epidèmia en humans generada per un coronavirus la va causar el MERS-CoV, sorgit a l'Aràbia Saudita al 2012. El seu nom prové de l'acrònim anglès Middle East Respiratory Syndrome (síndrome respiratòria de l'orient mitjà). Fins a dia d’avui l'epidèmia generada pel SARS-CoV-2, sorgit a finals de l'any 2019 a la ciutat de Wuhan, situada a l'est de la Xina, és la tercera d'aquestes grans epidèmies. De fet, l'11 de març de 2020 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar la COVID-19 (de l'anglès, CoronaVirus Disease-2019), com a pandèmia. És a dir, una epidèmia que s'ha estès a nivell mundial.
Quin és l’origen del SARS-CoV-2?
Encara que s'ha hipotetitzat molt sobre la creació del SARS-CoV-2 en un laboratori, l'origen d'aquest coronavirus, així com dels altres dos descrits anteriorment, és animal. De fet, el reservori natural d’aquests virus són els ratpenats. No obstant això, se sap de les experiències de les anteriors epidèmies que el virus ha estat capaç d'infectar a l'ésser humà mitjançant un altre animal hoste diferent al ratpenat. En el cas de la SARS va ser la civeta, un animal de la mateixa família que les genetes, i en el cas del MERS va ser el dromedari. L'elevada capacitat que té el virus per mutar els seus gens és la que l'habilita per poder realitzar aquests salts entre espècies. Tot i que ja s'ha investigat sobre el tema, especialment amb el pangolí malai, encara és d'hora per definir amb exactitud quin animal ha estat l'hoste intermediari en aquesta ocasió. El que està clar és que cal regular la comercialització il·legal d'animals salvatges i el seu consum sense el degut control sanitari per tal de poder evitar la transmissió de malalties infeccioses a l'humà mitjançant animals.
Transmissió del virus i mesures de seguretat bàsiques
El principal factor de propagació de virus entre humans és a través de petites gotes de saliva, menors de 0,1 mil·límetres, que un individu afectat projecta quan exhala l'aire, parla, tus o esternuda. Aquestes gotes romanen en suspensió al llarg d'un mínim d'un metre i mig en el cas de simples exhalacions i un màxim de 6 metres en el cas d'esternuts. Per aquest motiu és molt important seguir les recomanacions sanitàries i socials que va establir l'OMS: mantenir una distància mínima de seguretat entre individus d'un metre i mig, tossir i esternudar a la part interior del colze i finalment promoure el distanciament social.
Una altra via per al contagi és mitjançant el contacte amb superfícies infectades o aerosols presents en l'aire. Aquests últims són partícules menors de 10 micres (una mil·lèsima part d'un mil·límetre) presents en l'aire. Es calcula que la vida mitjana d'un virus present en aquests aerosols és, aproximadament, d'una hora. Així, és important la presa de mesures extraordinàries de seguretat en espais tancats, com són les unitats de cures intensives dels hospitals, en els quals els protocols sanitaris als pacients que generen aquests aerosols són habituals. Pel que fa a les superfícies, és molt important desinfectar degudament qualsevol tipus de material que no sapiguem del cert si ha tingut contacte amb el virus i intentar reduir al màxim el seu ús com, per exemple, deixar de pagar en efectiu. L'ús de guants i gels hidroalcohòlics, així com rentar-se sovint les mans amb aigua i sabó són també mesures molt eficaces per no propagar el virus. L'eficàcia del sabó per combatre el virus resideix en el fet que, com s'ha comentat anteriorment, el SARS-CoV-2 presenta una membrana de lípids, o de greix, en la qual s'insereixen les seves proteïnes claus per a la infecció cel·lular. Com bé sabem tots, el sabó conté un component liposoluble el qual dissol el greix. A més, mitjançant el seu altre component hidrosoluble s'aconsegueix que el greix es dissolgui en aigua.
Quin és el curs infectiu del virus?
El període d'incubació de la COVID-19, és a dir, el temps que es comprèn entre l'exposició al virus i l'aparició dels primers símptomes, és, de mitjana, d'uns cinc dies. Entre la simptomatologia més comuna es troba la febre, la tos seca i la fatiga, encara que els afectats també poden manifestar mal de cap i de coll, pèrdua de l'olfacte i del gust o dolor muscular. Els casos més greus, i que engloben prop del 15% de la totalitat dels infectats, presenten, entre d’altres, dificultat respiratòria i dolor toràcic i requereixen d'ingrés hospitalari. De fet, un terç d'aquests pacients amb curs greu de la malaltia requeriran del seu internament a la unitat de cures intensives i de l'ús d'un respirador. Tot i que la taxa de mortalitat en aquests casos se situa prop del 50%, aquest percentatge pot variar molt en funció de la rapidesa amb la qual s'actua sobre aquests pacients. De fet, la taxa de mortalitat global dels pacients amb COVID-19 varia molt entre països, sent, en general, les taxes de mortalitat més baixes en els països que més esforços es fan en la fase prèvia diagnòstica. Fet que dota de màxima importància la de realitzar cribratges per a la detecció de virus i d'anticossos a la població general. A més d'aquest fet tan evident també hi ha factors sociològics que podrien augmentar la taxa de mortalitat com presentar una societat molt envellida o tenir un contacte molt freqüent amb la gent gran.
Més enllà dels casos greus de COVID-19, és molt important destacar que es calcula que prop del 30% dels infectats pel virus són asimptomàtics, és a dir, que no manifesten cap símptoma característic de la malaltia. No obstant això, els individus asimptomàtics són igualment contagiosos amb el que és de vital importància mantenir el distanciament social en cas d'haver estat en contacte, recentment, amb una persona infectada. Mentre que un individu asimptomàtic és contagiós durant uns 14 dies des del dia d'infecció, un pacient amb simptomatologia greu pot arribar a ser-ho al voltant d'un mes. La detecció de tots aquests pacients, mitjançant test diagnòstics, és evidentment la millor manera que tenim per protegir la població general. L'objectiu dels tests no és més que tenir un millor control de qui està infectat i qui no per així poder aplicar normatives temporals més restrictives a aquelles persones que són contagioses. Aquesta estratègia és la clau per promoure que el sistema sanitari tingui la capacitat suficient per acollir els pacients que així ho requereixin.