El 1901 un dermatòleg danès, Edvard Ehlers, va presentar en un congrés el cas d'un pacient al qual havia detectat una sèrie de troballes clíniques peculiars: hiperlaxitud articular, pell hiperelàstica i cicatrització anormal després d'una lesió. Uns anys més tard, el dermatòleg francès Henri-Alexandre Danlos, va descriure un altre cas molt semblant i va ampliar la descripció de la malaltia afegint la fragilitat vascular i la tendència a la formació d'hematomes com altres signes característics. El 1936, es va proposar que tots aquells pacients que compartien aquestes característiques clíniques havien de ser diagnosticats amb la síndrome d'Ehlers-Danlos (SED).
Al llarg del temps, i a mesura que s'han anat reportant nous casos, s'han proposat classificacions de diferents subtipus de SED, ja que la malaltia es pot presentar amb característiques clíniques addicionals que difereixen entre pacients, com la fragilitat dels teixits tous, vasos i òrgans buits, afectació del sistema musculoesquelètic, discapacitat severa i/o mortalitat primarenca. En alguns casos, la síndrome d'Ehlers-Danlos pot afectar greument la qualitat de vida dels pacients i les famílies.
Avui dia, la malaltia es classifica en 13 subtipus diferents, amb variabilitat en alguns símptomes i en el nivell de severitat. Els subtipus més freqüents són:
- Forma clàssica: hiperelasticitat cutània, cicatrius atròfiques i hiperlaxitud articular.
- Forma hipermòbil: hiperlaxitud articular, manifestacions cutànies lleus.
- Forma vascular: pell fina no hiperelàstica, trets fàcils característics, risc alt d'aneurisme, dissecció d'artèries de mida mitjana, trencaments aparell digestiu, complicacions obstètriques.
Què causa la síndrome d'Ehlers-Danlos?
La síndrome d'Ehlers-Danlos és una malaltia hereditària causada per mutacions en gens responsables de la producció o estructura del col·lagen, una proteïna del teixit connectiu indispensable per proporcionar força tensil, estructura, integritat i resistència a teixits com la pell, els ossos, els músculs, els tendons, els vasos sanguinis i òrgans interns.
S'han descrit una vintena de gens responsables de 12 de les 13 classes de SED, sent la causa d'un dels subtipus, la forma hipermòbil, encara desconeguda a dia d'avui. Depenent del gen alterat i del tipus de mutació, hi ha major o menor afectació a nivell cutani, vascular, esquelètic, etc., donant lloc a característiques diferents i a més o menys severitat de la malaltia. El gen afectat i el tipus de mutació determinarà el subtipus de SED que afecta el pacient.
La gran majoria dels gens responsables de SED segueixen un patró d'herència autosòmic dominant i, per tant, la probabilitat que una persona afectada transmeti la malaltia als seus fills és del 50%.
Com es diagnostica la síndrome d'Ehlers-Danlos?
La síndrome d'Ehlers-Danlos es pot sospitar inicialment en base a l'exploració física i a l'historial familiar. Per a alguns subtipus de la malaltia, s'ha establert un criteri diagnòstic per al qual s'ha de presentar algun o més requisits majors i/o menors. Per valorar la presència d'hiperlaxitud articular, per exemple, es fa servir la puntuació de Beighton. La prova utilitza un sistema de puntuació de 9 punts que mesura la flexibilitat de certes articulacions. Es considera l'existència dhiperlaxitud articular en aquells pacients amb una puntuació de 5 o més punts.
Tot i això, la puntuació de Beighton no ha de ser un requisit obligat per sospitar de SED ja que alguns pacients no mostren hiperlaxitud articular, o bé perquè en aquests casos la malaltia no manifesta aquesta característica o bé perquè en el moment de realitzar la prova ja no mostren hiperlaxitud (la hiperlaxitud es va perdent a mesura que l'edat progressa).
S'estima que, de mitjana, els pacients amb síndrome d'Ehler-Danlos triguen entre 10 i 30 anys a aconseguir el diagnòstic. En molts casos, els símptomes ja són aparents en edat infantil/jove, però no és fins a l'edat adulta que aconsegueixen finalment conèixer quina és la malaltia que els està afectant. A més, en molts casos fins i tot reben un diagnòstic erroni. Els estudis apunten que el 50-75% de pacients amb síndrome d'Ehlers-Danlos han rebut un diagnòstic equivocat. Una de les malalties amb què sol confondre's és la fibromiàlgia, amb la que comparteix, entre d'altres característiques, el dolor crònic. De fet, s'estima que la prevalença real d'aquesta síndrome és molt superior a l'establerta actualment (1 en 5.000 individus), a causa de la multitud de casos de pacients mal diagnosticats o no diagnosticats.
Com aconseguir un diagnòstic de la síndrome d'Ehlers-Danlos?
Segons un estudi del 2021, més del 90% dels metges reconeixen tenir poc o insuficient coneixement sobre malalties minoritàries/genètiques. En aquest context, és clau acudir a especialistes en aquest tipus de malalties, per assegurar-nos poder aconseguir un diagnòstic concloent a curt termini. En malalties com la SED, és imprescindible fer un estudi genètic per poder concloure exactament el subtipus que afecta el pacient, ja que el maneig i seguiment que s'ha de realitzar és diferent en cada cas. De fet, el 2017 els comitès mèdics van arribar al consens que l'anàlisi genètica s'ha de fer en tots els pacients que compleixin criteris clínics de diagnòstic de SED o sospita de SED per confirmar, establir o classificar la patologia. Això aplica també a aquells pacients que compleixen els criteris de la forma hipermòbil (per a la qual encara no es coneix el gen responsable), ja que el solapament clínic podria emmascarar altres subtipus més preocupants, com la forma vascular.
L'estudi genètic permet:
- confirmar el diagnòstic clínic i classificar el subtipus de SED,
- millorar el maneig de complicacions, vigilància i tractament,
- identificar altres familiars afectats,
- diagnosticar pre-simptomàticament,
- passar de l'avaluació clínica al diagnòstic basat en gens, cosa que permet que la medicina personalitzada es converteixi en l'estàndard d'or del maneig de malalties.
La prova genètica és l'única eina que permet conèixer el subtipus concret de la malaltia per poder aplicar, així, les mesures i el seguiment pertinents. Per posar un exemple, per als pacients on l'estudi genètic determina que el gen afectat és el de la forma vascular, es procedeix a:
- armar una xarxa d'emergència d'especialistes mèdics per a l'atenció del pacient,
- modificar l'estil de vida pel que fa a l'esport: evitar els esports de col·lisió i l'aixecament d'objectes pesants,
- desaconsellar l'angiografia arterial convencional (amb injecció de contrast) ja que es pot produir un esquinçament/dissecció arterial al lloc d'entrada del catèter,
- evitar colonoscòpies a causa del risc de perforació intestinal,
- desaconsellar la cirurgia electiva tret que s'esperi un benefici substancial,
- explicar els múltiples riscos en cas d embaràs. Necessitat de seguiment exhaustiu.
El nivell de solapament a nivell clínic entre els diferents subtipus de síndrome d'Ehlers-Danlos és elevat, per la qual cosa un diagnòstic sense un estudi genètic no pot ser concloent. A més, a banda del solapament entre els subtipus, la SED mostra superposició de símptomes amb altres malalties del teixit connectiu com la síndrome de Marfan o l'osteogènesi imperfecta.
El nostre centre ha dissenyat un estudi genètic complet que engloba, simultàniament, l'anàlisi dels gens SED però també el dels gens responsable de la resta de col·lagenopaties i fibrilinopaties. D'aquesta manera, realitzem un estudi exhaustiu a nivell genètic a aquests pacients, evitant encadenar anàlisis consecutives a nivell individual de cada gen segons el subtipus sospitat inicialment a nivell clínic.
A ADN Institut volem atendre de manera integral els pacients amb síndrome d'Ehlers-Danlos. Per això comptem a nivell clínic amb el Dr. Javier César Herranz, metge internista especialitzat en malalties del teixit connectiu, i a nivell genètic amb la Dra. Marina Riera, assessora genètica experta en malalties rares. Vols sol·licitar cita amb ells?
Vols més informació? Contacta amb nosaltres aquí.